És de nit als Refugis

   Uns quants sons poden ésser escoltats en fer-se fosc, provinents de les bestioles que tenim la sort fan vida prop nostre, animals que es mostren més actius de nit. Les granotes del llac organitzen el seu concert, sobretot en època de zel. El gamarús fa el seu cant prop del torrent. De tant en tant el mussol s’hi afegeix com si fos un gat que va a deshores. El rossinyol, tot i ser diürn, allarga els seus refilets quan el sol ha marxat.

   Altres no fan sinó  algun gruny com els senglars que volten per la muntanya, del que els gossos de les cases ens n’adverteixen, com ho fan de la guilla  -o guineu- quan són propers. Deixen rastres, tots, fent senderols, gratant l’escorça dels arbres, rossegant pinyes o marcant amb el mesc la seva olor, que és la manera que tenen de posar tanques al bosc com fan alguns humans. Rars de trobar, fugissers, quan són vistos de casualitat es pot dir que hem estat de sort,  com els mostrats seguidament, dels que el redactor aquestes ratlles n’ha pogut fruir.

   Els textos en lletra cursiva són copiats de diferents llocs, als que s’hi refereix el nombre entre parèntesi del final del paràgraf (ex.: 1).  Són entenedors, pensat per a la divulgació general, que no vol dir que no sian rigorosos. En alguns hi he fet petites modificacions. Les imatges tenen al peu la font d’on han estat aconseguides.

   No es tracta ací de fer un inventari de totes les bestioles  noctàmbules, solament hi són les que he vist prop o dins dels Refugis.

Gamarús (Strix aluco) sioc cat
Fig. nº 1 Gamarús.  Font: sioc.cat

GAMARÚS. Strix aluco. També  cabrota/cabrer (cat. occ.), baladreu (Pallars), caro (val.), cabra fera (cat. occ.), gall carboner (Tarr.), agaús (Tarr.), busaroca (cat. sept., amb les seves variants basaroca, bisaroca i bujaroca). Astur.: Cárabu, carbu. Basc: Urubi arrunt. Cast.: Cárabo común. De: Waldkauz. Eng.: Tawny owl. Esper.: Arbarstrigo. Fr.: Chouette hulotte. Gal.: Avela-iona. Occ.: Nuèchola (6) Suomi: Lehtopöllö.

   Resident comú  arreu del territori en tota mena d’ambients forestals. Absent només en les zones menys boscoses del país (bona part de l’Empordà  i la Depressió  Central, i el delta de l’Ebre). (1)

   El gamarús (Strix aluco) és una rapinyaire nocturna, una au de l’ordre estrigiformes, de mida mitjana, més petita que el duc però més gran que el mussol comú. Té  el cos arrodonit amb el cap també  rodó, sense plomalls. Té  una cara ben delimitada, un disc facial de plomatge més clar amb una ratlla fosca que baixa vertical del front fins al bec de color d’os i ulls grossos i foscos. El plomatge combina de manera bigarrada i disruptiva el marró i el blanc, dominant el marró al dors de les ales i el blanc al ventre. Les potes són potents amb les urpes esmolades. Les femelles són més grosses que els mascles. Viu als boscos. S’aixopluga als forats dels arbres vells, tot i que també pot fer-ho en construccions i en caixes niu. Caça sobretot micromamífers i insectes grossos, sense ser gaire selectiu. De comportament discret, de dia sol passar desapercebut, confós amb l’escorça del tronc on es repenja. De nit es fa sentir pel seu udol uh-uh-uh, trist i fantasmagòric. A la comarca de Bages, les poblacions de gamarús han d’haver-se ressentit de la desaparició de masses forestals altes amb els grans incendis de les dècades del 1980 i 1990. (2)

   Diposita 2 o 4 ous en un arbre vell, però  com que cada vegada és més difícil de trobar-ne té  l’opció  d’emprar nius d’esquirols o les cavitats dels murs. D’aquesta manera pot continuar criant en un bosc que s’ha cremat, perquè pot desplaçar-se a les penyes. Els ous s’han d’incubar durant 28-30 dies, i se n’encarrega la femella, mentre que el mascle alimenta els nounats, que volen al cap de 30-37 dies. Durant la nit és un magnífic caçador, que s’abat, preferentment, sobre rosegadors, encara que no refusa moixons, mol·luscs, cucs i insectes. (3)

Cant (5): https://tinyurl.com/ybvsvoe8

Més imatges (4): https://tinyurl.com/y9u2rmoy

 

Mussol comú(Athene noctua) Mustafa Sozen hbw com
Fig. nº 2. Mussol comú.
Font: Mustafa Sozen / hbw.com

MUSSOL COMÚ. Athene noctua. Miula (Balears). Astur.: Miagón común. Basc: Mozolo arrunt. Cast.: Mochuelo común. De.: Steinkauz. Eng.: Litle owl. Esper.: Noktuo. Fr.: Chevêche d’Athéna. Gal.: Moucho común.  Occ.: Cavèca (6). Suomi: Minervanpöllö.

   Resident comú  per tot el territori, tot i que és absent en àmplies zones dels Pirineus i els ambients muntanyencs. Algunes observacions puntuals suggereixen una entrada d’ocells hivernants, aspecte encara mal conegut (1).

   Fa uns 25 cm de longitud. Té  el cap gros, potes llargues i cua curta. Com la majoria dels ocells de la família dels estrígids, té uns grans ulls d’iris groc pàl·lid. Les “celles” són blanques i obliqües. El perfil és rabassut i el plomatge terrós a taques blanques. En vol es reconeix per les ales curtes, arrodonides i amb línies puntejades de color blanc. Caça bàsicament petits rosegadors, insectes grans, petits ocells i cucs. Se sol veure sobretot als paisatges mediterranis, amb oliveres, matolls i algun pedreguer. També és freqüent veure’l de dia posant als pals i fils elèctrics. S’assembla al gamarús europeu, però aquest és de color cendra, amb un parell de manyocs en punta al damunt del cap i menys corpulent que el mussol.  El seu vol és ondulat, amb descensos i ascensos continuats i d’aleteig ràpid.   El seu cant és fàcil d’identificar al capvespre: una sèrie de reclams aguts i forts. A l’Antiga Grècia era l’animal sagrat de la deessa Atenea, de la qual pren el seu nom científic, i símbol de la ciutat d’Atenes. És per això  que moltes monedes porten encunyada al revers la imatge d’aquest animal (incloent-hi els euros grecs) (3)

  El mussol, símbol de la filosofia (saviesa):

http://www.antonijaner.com/filosofia/item/1145-per-que-l-oliba-es-el-simbol-de-la-filosofia

   Sons (5):  el més comú  de sentir és l’enregistrat per Josep del Hoyo, metge i ornitòleg, conegut per al seva tasca de difusió  científica.

https://www.hbw.com/ibc/species/55092/sounds

   Més imatges (4): https://tinyurl.com/y9u2rmoy

 

Figs. nº 3 i nº 4   Xot, Otus scops.   Font: sioc.cat, esquerra; commons.wikimedia, dreta.

XOT. Otus scops. Xut. Ast.: Curuxin. Basc: Apo-hontz. Cast.: Autillo europeo. De.: Zwergohreule. Eng.: Eurasian scops owl. Esper.: Malgranda orelstrigo. Fr.: Petit-duc scops. Gal.: Moucho de orellas. Occ.: Chòt banut ?  ?  Suomi: Kyläpöllönen.

   Estival nidificant, comú  arreu del territori, però  absent a les zones subalpines i d’alta muntanya als Prepirineus i al Pirineu. Comú  en migració. Hivernant regular, però  molt escàs, en algunes zones humides del litoral. (1)  El xot (Otus scops), també  conegut amb els noms de xut, xuta, xota i meuca, és l’únic rapinyaire nocturn estival que hi ha a Catalunya. Es diferencia del mussol comú  (Athene noctua) perquè  és més petit –tan sols fa 18 cm de la punta del bec a la punta de la cua–, té una silueta més estilitzada i presenta unes falses orelles formades per plomes, que aixeca quan està en alerta. Té un plomatge pigallat molt mimètic de tonalitats marrons i grises. S’alimenta bàsicament d’insectes. És habitual en planes de conreu, espais en mosaic, cases aïllades, etc. i, amb l’excepció  de l’alta muntanya, es troba irregularment repartit per tot Catalunya. A les Balears hi és present tot l’any. El xot fa el niu en forats preferentment d’arbres, o bé  en els de roques o construccions, i a vegades aprofita els nius dels pigots. El seu cant, característic de les nits d’estiu, és un monòton “txu” que emet repetidament cada pocs segons i que recorda la veu del tòtil (Alytes obstetricans). La diferencia entre els dos cants rau en el fet que la nota del xot és una mica més llarga i aflautada. La major part dels noms populars que té  en català (xot, xut, xuta i xota) tenen l’origen en el so del seu cant; són, per tant, d’origen onomatopeic, com ho és el la paraula gaig, que en català  s’utilitza per referir-se als ocells de l’espècie Garrulus glandarius. (2) 

   El plomatge, que és de tons grisos cendrosos amb clapes blanques, presenta nombroses llistes i vermiculacions negres, que es distribueixen per tot el cos. Tanmateix, com el gamarús, també pot exhibir una altra fase de coloració, en la qual dominen les tonalitats brunenques (fase bruna). D’altra banda, la lliurea dels joves és encara més bigarrada i críptica que la dels adults.  Les extremitats, tret dels dits, també són recobertes de plomissol. El cap, que és arrodonit, llueix dos plomalls de color bru grisós, semblants a orelles, que són molt poblats però de dimensions reduïdes. Aquestes falses orelles, segons sembla, tenen una funció  disruptora. En efecte, quan s’amaga de dia entre el brancam, a causa del seu color homocrom es confon fàcilment amb l’escorça del tronc, però, a més a més, els plomalls el fan, alhora, semblant a una branca, amb la qual cosa aconsegueix de passar totalment desapercebut dels seus depredadors.  El disc facial, de tons apagats, és limitat inferiorment per un bec corbat de color negre blavós i que apareix recobert, en gran part, per les plomes nasals, que són fines com cerres. Els ulls, dirigits cap endavant, són de color groc daurat. (3)

   L’he vist al capvespre, al Pla de Santa Margarida, a la carretera que mena als refugis enfilat en un dels pals de fusta que suporten els cables de telefonia.

Sons (5) https://www.hbw.com/ibc/species/54959/sounds

Més imatges (4):  https://tinyurl.com/y9u2rmoy

Oliba-Tito-alba wnature cat
Fig. nº 5 Òliva, Tyto alba.
Font: wnature.cat

ÒLIBA. Tyto alba. Òbila, olibassa, miloca, xuta, xupa, xura, ruta, babeca, xibeca, mifa, meuca, xuclaoli.  Astur.: Curuxa. Basc: Hontz zuri. Cast.: Lechuza. De.: Schleiereule. Eng.: Barn owl. Esper.: Turstrigo. Fr.: Chouette effraie. Gal. : Curuxa común. Occ.: Beulòli. Suomi:Tornipöllö

   Resident comú a tot el territori, tot i que absent a les zones de muntanya, especialment als Prepirineus i Pirineus. Hivernant regular, amb l’arribada d’exemplars centreeuropeus, tal com s’ha comprovat amb les recuperacions d’ocells anellats. (1)

   L’òliba és una au rapinyaire nocturna, és a dir de l’ordre estrigiformes, propi de zones agrícoles i espais oberts. La manca d’arbres vells que li proporcionin cavitats on fer el niu l’empeny a fer-lo en edificis enrunats, graners, campanars, etc. Té  les parts inferiors del cos blanques i les superiors de colors grisos i ocres. El seu plomatge i els seus ulls de color negre la fan inconfusible. Tot i que pot emetre sons diversos, la caracteritza un xiuxiueig estrident i esfereïdor. El seu aspecte fantasmal, els seus hàbits nocturns i la seva proximitat a l’home l’han fet, injustament, objecte de tot tipus de creences negatives del tot absurdes. De nit o al crepuscle caça petits rosegadors –bàsicament talpons i ratolins–, cosa que fa que sigui beneficiosa per l’agricultura. També  caça musaranyes. A Catalunya l’òliba és l’únic representant de la família dels titònids, ja que la resta de rapinyaires nocturns catalans pertanyen a la dels estrígids. Aquesta desproporció  també  s’observa a escala global, ja que es coneixen 16 espècies de titònids i 189 d’estrígids. (2)

   El mot òliba prové  del germànic *ŭwwĭlô, amb el mateix significat. El mot germànic donà  lloc a òbila, una forma encara present al País Valencià  i a Eivissa, que per metàtesi acabaria esdevenint l’actual òliba a la majoria de territoris. El canvi podria haver-se vist influït pel mot oli, degut a la creença popular que les òlibes xuclaven l’oli de les llànties de les esglésies.

   Com que és un ocell força comú  arreu dels territoris de parla catalana, l’òliba rep diverses formes dialectals. A l’Empordà  i Eivissa sovint s’utilitza l’augmentatiu olibassa, mentre que al municipi d’Aspa rep el nom d’òlbia. Les formes xut i xuta (terres de Lleida i Franja de Ponent), xup (Conca de Barberà  i Camp de Tarragona), xupa (Igualada i el Penedès), xura (el Vallespir i la Garrotxa) i d’altres semblants provenen de xut, l’onomatopeia del cant de l’òliba. El mot babeca conté  l’arrel bab-, amb què s’expressa por o un balbuceig infantil també en referència al seu cant sinuós. Xibeca prové  de l’occità caveca, possiblement provinent de l’indoeuropeu kau-ekka del mateix significat; amb el temps adoptà el prefix xi- (antigament si-) per influència del cant de l’au i de la forma alternativa xuta. Les formes dialectals meuca, emprada a gran part de la província de Lleida, i moixa, pròpia de Xàtiva, es deuen també a l’onomatopeia de l’ocell, semblant al mèu d’un gat o moix. La forma dialectal mifa, present a Benissanet, Tortosa i Alacant, té possiblement un origen similar. Antigament acusat de xuclar l’oli de les llànties, al municipi de Tamarit de Llitera rep el nom de llantier. Per aquesta raó  se’l considerava un ocell temible i de mal averany, per la qual cosa també  se n’anomena bruixa a l’Empordà. Fa vora 90 cm, d’ala a ala. Mesuren 34 cm. Color daurat a les parts superiors i color blanc a les parts inferiors, a les llargues potes i a la cara. Ulls negres. (3)

  Una mica més amunt de Can Calls, després del pla, en sovinteja una de nit, que baixa a la carretera a cercar-hi alguna cosa d’aliment, imagino que animals atropellats pels cotxes. Aneu amb compte de no ferir-la!

Sons (5): https://www.hbw.com/ibc/species/54929/sounds

Més imatges (4): https://tinyurl.com/y9u2rmoy

rta cellarda jiri-bondal com
Fig. nº 6  Rata cellarda. Eliomys quercinus.  Font: jiri-bondal.com

RATA CELLARDA. Eliomys quercinus. Rat dormidor (Rosselló) Arag.: Mincharra roya. Astur.: Llirón caretu. Basc: Soro-muxar. Cast.: Lirón careto. De.: Gartenschläfer. Eng.: Garden dormouse. Esper.: Dormejo.  Fr.: Lérot, Lérot commun, Loir lérot, Loir des grenier, Rat-bayard. Gal.: Leirón careto. Occ.: Calhòl. Suomi:Tammihiiri.

    Molt rara. Nocturna i molt discreta. Viu als rocams o fondalades amb vegetació  espessa. Es reconeix per a la ratlla fosca que té  des del musell fins a les orelles -com una màscara-, el ventre clar i la cua eixamplada a la punta. El cos fa entre 12 i 14 cm, la cua entre 10 i 12 cm, i pesa entre 60 i 120 g. És un dels pocs rosegadors d’aquí que a l’hivern entren en un estat d’hibernació, sovint amagant-se en llocs deshabitats com graners o golfes. (7)

   Amb dos representants en la nostra fauna, la família Gliridae constitueix una de les més emblemàtiques d’aquest territori, Glis glis i Eliomys quercinus o el que és el mateix liró gris i rata cellarda respectivament, fan de les zones boscoses, tarteres i fins i tot construccions humanes, llocs una mica més rics. Amb una gran densitat de població el nombre d’exemplars d’aquestes espècies està  disminuint últimament, fet que ha provocat la seva actual inclusió en la categoria de vulnerable de la UICN.
Amb 15 cm aproximadament de grandària, la rata cellarda es caracteritza per les seves dues taques negres que s’estenen des dels seus grans ulls cap enrere. Posseeix a més una llarga cua la longitud oscil·la entre els 9 i 13 cm acabada en un llarg i pompós plomall de pèl negre i blanc. Quan es veu amenaçada per algun depredador la rata desvia l’atenció  cap al cridaner plomall que adorna el final de la seva cua, perquè, davant d’un possible atac, el depredador s’entretingui amb ell i a l’aferrar-se’n, aquest conjunt de pèls es desprengui permetent al liró  començar la seva fugida. Com que la pell d’aquesta zona del seu cos no conté  fibres longitudinals i no és fermament lligada a la capa muscular,  pot caure sense provocar-li cap hemorràgia i esperar la futura regeneració, encara que aquesta només és referida al pèl, ja que no existeix la possibilitat de desenvolupament  de l’os com en el cas de les sargantanes.
Espècie d’hàbits nocturns, la seva alimentació  és basada en vegetals, fruits i insectes, encara que no menysprea la possibilitat, si se li presenta, d’alimentar-se de ous, rèptils i fins i tot petites cries d’altres rosegadors. Per contra, cap a finals de l’estiu i començament de la tardor, la seva dieta canvia dràsticament a causa de la necessitat de fer provisió  de greixos per als mesos més durs, éssent en aquest cas la fruita seca gairebé  el seu únic suport. La seva condició  d’hibernant fa que el seu comportament mostri certes oscil·lacions, obligant-la a realitzar entre d’altres, aquest canvi de dieta. El clima, sobretot la humitat i la temperatura, condicionen la durada de la letargia hivernal que per norma general sol durar 4 mesos, encara que com postil·làrem presenta molta variabilitat depenent de les condicions externes. La hibernació  és aleshores un estat de descens regulat de la temperatura corporal per sota de 35º C, que permet exclusivament als animals de sang calenta conservar la seva energia durant l’hivern en reduir la seva activitat i temperatura corporal. Com a conseqüència, el cor batega més lenta-ment i la respiració es fa també  més pausada.

   Aquest mecanisme de supervivència no és únic dels lirons, ja que és una estratègia molt usual en animals que habiten en zones temperades, on la successió  de les 4 estacions és ben diferenciada. Així doncs, marmotes, esquirols, eriçons, multitud de rosegadors menors, fins i tot algunes espècies d’aus com el enganyapastors, presenten aquest tipus de letargia hivernal. (8)

Hivernar o hibernar?

   Hivernació vol dir passar l’hivern en un lloc concret, com fan per exemple els morells de plomall, (Aythya fuligula), de què parlàvem el mes anterior. Així, diem que hi ha ocells hivernants, és a dir, que venen al nostre territori a passar l’hivern. Són doncs, animals migradors, que eviten el mal temps marxant cap a altres indrets més favorables.

En canvi, els animals que hibernen són aquells que no marxen del lloc on viuen, sinó que eviten el mal temps refugiant-se en algun lloc més càlid i segur, com ara una cova, un niu o un cau, i reduint l’activitat corporal a l’estat de letargia. L’animal entra en un son profund que pot durar des d’alguns dies fins a alguns mesos. Per poder sobreviure durant aquest període i despertar amb prou forces, cal reduir al màxim la despesa energètica, ja que durant aquest temps la majoria dels animals no mengen res. (9)

Més imatges (4): https://www.ornitho.cat/index.php?m_id=7&&author=0&species=320&frmPage=all&sp_tg=3

El badall de la rata cellarda. Revista mètode. 07/03/2013

https://metode.cat/revistes-metode/seccions/notes-de-camp-seccions/el-badall-de-la-rata-cellarda.html

Wild mouse eating raspberry on log in sunshine
Fig. nº 7. Ratolí de bosc. Apodemus sylvaticus.
Font: Rudmer Zwerver / freenatureimages.eu

RATOLÍ DE BOSC. Apodemus sylvaticus. Ratolí de rostoll o rat campestre a la Catalunya del Nord. Astur.: Mure de campu. Basc: Basasagu. Cast.: Ratón de campo. De.: Waldmaus. Eng.: Wood mouse. Espe.: Kampo muso. Fr.: Mulot sylvestre, Souris de terre, Rat sauteur. Gal. : Rato de campo. Occ.: Garricamp. Suomi: Pikkumetsähiiri.

   El ratolí de bosc és un múrid de pelatge groguenc marronós als flancs i dors més grisós. S’assembla al ratolí lleonat (Apode-mus flavicolis), de pelatge més rogenc i uniforme. També és força semblant al ratolí casolà (Mus musculus) i al ratolí mediterrani (Mus spretus). Se’n diferencia per la cua més llarga que el cap i el cos, i per les potes del darrera molt desenvolupades, aptes per saltar. El ratolí de bosc habita, bàsicament, boscos i zones arbustives, però també espais oberts i altres biòtops. El podem trobar pràcticament per tot Catalunya (2).

   Comptant el cap i el cos, fa entre 6,5 i 11 cm de llargària. El pes pot oscil·lar entre 14 i 28 g. La cua és bicolor (fosca per sobre), llarga i amb un nombre d’anells comprès entre 120 i 190. Mesura fins a 11 cm i és quasi tan llarga com la longitud del cap i del cos. Té  pavellons auditius ovalats i grossos, clarament ressortits del pelatge. Ulls grossos, negres i molt prominents, que li confereixen una estampa molt característica. Coloració força variable. Ventre clar, d’un blanc trencat que acostuma a quedar ben delimitat de la coloració dorsal. Les femelles solen ésser sensiblement més voluminoses que els mascles.

   Presenten una taca groga o crema a la gargamella, a l’alçada de la cintura, que no arriba a formar un collar. Per aquest tret es diferencia del ratolí lleonat (Apodemus flavicolis), amb collar. Relativament semblant al ratolí casolà  (Mus musculus), se’n diferencia per la longitud i coloració  de la cua, la talla, la manca de taca groga i la forma de les incisives superiors. Alguns exemplars de Mus spretus presenten el mateix disseny d’incisives superiors i una coloració  també  lleonada, bé que són de menor talla. Pel que fa a la resta, és difícil de confondre amb cap altre micromamífer.

   És un dels mamífers de més ampla valència ecològica, malgrat que la densitat de l’espècimen variï segons el biòtop, depenent del grau de fluctuació de les condicions ambientals i de l’hostilitat pròpia del medi, que vindrà donada pel rigor de determinats paràmetres climàtics. El seu règim és omnívor, bé que consumeix moltes llavors i fruits boscans. Sociable i gregari, és actiu principalment a la nit.

Bon nedador i millor saltador, excava galeries on emmagatzema provisions per a l’hivern.

   S’ajuda molt de les potes per a menjar. Cal esmentar el rol importantíssim que representa en l’entramat de les xarxes tròfiques. És un micromamífer molt depredat tant per carnívors com per rapinyaires, especialment els estrigiformes o nocturns, que alhora controlen i equilibren les poblacions d’aquests prolífics rosegadors.

   Fa el niu esfèric bastit amb herbes seques. De dues, com a màxim tres ventrades anyals de dues a nou cries cadascuna. El període de gestació és de vint-i-cinc dies. (3)

Més imatges: https://www.ornitho.cat/index.php?m_id=7&&author=0&species=320&frmPage=all&sp_tg=3

guineu roja uniprot org
Fig. nº 8  Guineu roja, Vulpes vulpes.   Font: uniprot.org

GUINEU ROJA. Vulpes vulpes. Arag.: Rabosa roya. Astur.: Foin común, Foin coloráu. Basc: Azeri arrunt. Cast.: Zorro común, Zorro rojo. De.: Rotfuchs.  Eng.: Red fox. Esper.: Ruĝa vulpo. Fr.: Renard roux. Gal.: Raposo común, Raposo vermello. Occ.: Mandra (m), Guèine (f). Suomi: Kettu.

    La guineu, guineu comuna, guilla o rabosa és un cànid d’uns 7 kg de pes present a tot Europa exceptuant Islàndia, a tot l’Àsia temperada, a gran part d’Amèrica del Nord i al nord d’Àfrica. La podem trobar a gairebé  tots els biòtops, des de grans planes obertes fins a boscos muntanyosos. El seu pelatge (que és més llarg i espès a l’hivern) és predominant-ment de tons vermellosos, però el dels dits és de color més fosc i el de les parts inferiors (musell inclòs) acostuma a ser de colors blanquinosos. La varietat nord-americana de guineu té un color més groguenc. La seva cua és molt llarga (a vegades gairebé  tant com el cos), és coberta de pèl llarg i té  l’extrem de color blanc o negre. Té  el cap ample, les orelles triangulars i el musell allargat. És ràpida i àgil, i caça conills, llebres, perdius, rosegadors, etc. Tot i que és principalment carnívora, és una oportunista que pot menjar pràcticament de tot (invertebrats, carronyes, fruits, deixalles, etc.). És principalment nocturna, però  també pot estar activa a ple dia. A pagès ha estat molt perseguida perquè  és una devoradora consumada d’aviram. No obstant això, la seva reconeguda astúcia ha fet que a moltes faules aparegui com l’animal llest i espavilat. (2)

   Es tracta de l’espècie més grossa del gènere Vulpes (…)  El seu àmbit de distribució ha anat creixent amb l’expansió de les poblacions humanes. A Austràlia la guineu és una espècie introduïda, o sigui, no és autòctona i, per tant, un problema ecològic greu. La introducció  fou l’any 1850, per la caça recreativa de guineus. A Nord-Amèrica la guineu és nativa a les regions boreals i s’ha introduït en zones temperades.  Hi ha un registre fòssil recent de guineus a les zones boreals de Nord-Amèrica i una subespècie de les natives a les zones boreals s’estén fins al sud de les Muntanyes Rocalloses. A les zones temperades de Nord-Amèrica, les guineus deriven de les guineus europees, que foren introduïdes al sud-est dels Estats Units al voltant del 1650 i 1750 per caça de guineus i després portades a Califòrnia pel comerç de pells. La primera introducció s’atribueix a Robert Brooke, Sr., que es diu que va importar 24 guineus d’Anglaterra La guineu europea introduïda podria haver creat una població  híbrida amb l’escassa població  autòctona. Es troben tres subespècies de guineu a l’Índia: Vulpes vulpes montana (la guineu del Tibet), que es troba a Ladakh i l’Himàlaia; Vulpes vulpes griffithi (la guineu del Caixmir) que es troba a la zona del Jammu i Caixmir menys el sector de Ladakh; i Vulpes vulpes pusilla (la guineu del desert) que es troba al desert Thar del Rajasthan i a Kutch, Gujarat. Una subespècie, la guineu japonesa (Vulpes vulpes japonica) va migrar de l’Índia a la Xina i finalment al Japó.

   Un adult pot arribar a tenir un pes de 3–11 kg (6.5–24 lb) malgrat que canvia depenent de cada regió; les que viuen al Canadà i Alaska acostumen a ser més grans que les que viuen al Regne Unit, que alhora són més grans que les que habiten al sud dels Estats Units. La longi-tud del cos i el cap és de 46 a 86 centímetres, amb una cua que fa de 30,5 a 55,5 cm La mida es pot estimar per les petjades. Les petjades de la guineu fan normalment 4,4 centímetres d’ample i 5,7 cm de llarg. La longitud del pas quan trota de la guineu fa de 33 a 38 centímetres. Són les “guineus autèntiques” més grans. (3)

Més imatges: https://www.ornitho.cat/index.php?m_id=7&&author=0&species=320&frmPage=all&sp_tg=3

senglar Valdas Agustinas pixdaus com
Fig. nº 9 Senglar, Sus scrofa.  Font: Valdas Agustinas /  pixdaus.com

SENGLAR. Sus scrofa. Porc senglar, porc salvatge, porc fer o, al País  Valencià, porc javalí. Arag.: Chabalín. Astur.: Xavalín selvaxe. Basc: Basurde. De.: Wildschwein. Eng.: Wild boar. Esper.: Senklara. Fr.: Sanglier. Gal.: Xabaril. Occ.: Singlar. Suomi: Villisika.

   El porc senglar pertany a una espècie que trobem per bona part d’Euràsia i una petita part del nord d’Àfrica. Dins d’aquesta àrea de distribució  tan extensa, hi trobem diversos grups (subespècies) segons els seus trets morfològics. La subespècie que trobem a Catalunya és Sus scrofa scrofa i s’estén per Europa, nord d’Àfrica i Àsia occidental i central. Ha estat introduït, generalment per caçar, a gran part del continent americà, Austràlia, Nova Zelanda i algunes illes del Pacífic, creant importants desequilibris als ecosistemes. La subespècie a partir de la qual deriva el porc domèstic (Sus scrofa vittattus), es troba en estat salvatge a l’Àsia oriental. Així doncs, el senglar es pot hibridar amb el porc de granja, doncs són subespècies de la mateixa espècie.

    El senglar es diferencia del porc de granja per tenir el pelatge fosc, el cos més curt, una cua recta, no ser tan panxut, tenir les cames i el musell més llargs, orelles curtes i aixecades i per tenir el maluc més baix amb la part superior de les potes del darrera més curta.

   A més dels caràcters anatòmics visibles, aquestes 2 subespècies difereixen en el nombre de cromosomes per cèl·lula. La hibridació  de les dues subespècies, a més de donar descendents d’aspecte barrejat, té una conseqüència important en la capacitat de procreació, doncs els porcs domèstics han estat seleccionats per tenir gran nombre de cries durant tot l’any.

    El senglar és un animal feréstec, compacte, cuirassat i amb uns potents ullals. Aquest animal d’estructura robusta té un cap i coll molt voluminosos, concentrant el seu pes al terç anterior. El coll és rígid, poc articulat,  forçant a l’animal a girar el cos si vol mirar cap a un altre costat. Les potes relativament curtes li donen estabilitat i facilitat per desplaçar-se entre la malesa. Vist pel davant té un aspecte comprimit. Això, juntament amb el seu musell cònic i allargassat, li permet moure’s  fàcilment en la vegetació més espessa.

   Tots els caràcters esmentats confereixen una gran resistència al senglar, que pot córrer molts kilòmetres sense parar si és perseguit. A més, és un nedador excel·lent. En els senglars persisteixen caràcters evolutius relativament primitius -els suids han variat poc des de l’Oligocè-, fet que es veu afavorit per la seva estratègia ecològica fonamentada en la poca especialització d’hàbitat, de dieta, etc.

   A Catalunya els senglars mascles no solen passar dels 100 Kg, tot i que excepcionalment poden arribar als 150 Kg. En latituds més altes, poden arribar a pesar el doble (fenomen que es coneix com a regla de Bergmann i que sovint es deu a la disponibilitat de recursos). La seva longitud màxima sol ser d’un metre i mig. La diferenciació de sexes no resulta senzilla, sobretot en exemplars joves. En general, els mascles adults són més grossos i corpulents i tenen els ullals clarament visibles a partir del segon any de vida. Els ullals inferiors, que rarament superaran els 5 cm de longitud, tenen un creixement longitudinal i corbat cap al darrera. Els ullals superiors són més petits, tenen un creixement transversal i són situats per darrera dels inferiors. Malgrat el dens pelatge d’hivern, en el mascle a vegades s’observen les protuberàncies dels testicles, que són interns i situats al costat de la cua o el pinzell del penis i, en les femelles, les mames.

petjades senglar ichc.iec.cat bages
Fig. nº 10 Petjades de senglar al fang.
Font: ichn.iec.cat/bages

  Les potes del senglar tenen 4 dits, els dos del mig es recolzen a terra mentre que els altres dos laterals són vestigials, com si fossin esperons. Els vestigials s’utilitzaran i quedaran a les petjades només quan es desplaci per un substrat tou, com fang o neu, i profund (fig. nº 10).

 

   El musell del senglar acaba en una estructura reforçada que, juntament amb els ullals, li permeten furgar i solcar el sòl  i fins i tot moure rocs sorprenentment grossos. El seu sentit de l’olfacte és fins i tot més desenvolupat que el del gos. Tant per trobar aliment com per detec-tar predadors, el senglar es refia molt de l’olfacte i ben poc de la vista. Segons d’on bufi el vent, pot percebre olors a molta distància. Sovint fa unes sorolloses inspiracions nasals per percebre millor les olors. Si detecta una olor que l’inquieta, com la humana, fugirà. L’oïda del senglar també és molt fina, mentre que la visió  és limitada i bàsicament útil durant el crepuscle. 

   El pelatge del porc senglar varia amb l’estació de l’any. A l’hivern té  una capa inferior de borra, és molt dens, llarg i de color marró  negrós. A l’estiu el pelatge no té  borra, és més esclarissat curt i grisós, donant a l’animal un aspecte rapat i més esvelt. Al néixer, els garrins tenen un color marró  clar amb onze ratlles longitudinals de marró  fosc (figura 9). Aquest pelatge va desapareixent cap als 6 mesos de vida, per anar esdevenint d’un color fosc vermellós que dura dels 6 als 10 mesos, quan l’animal pesarà  uns 30 Kg. A partir dels 10 mesos els senglars ja tenen el pelatge fosc dels adults

   Tot i ser un animal omnívor, la dieta del senglar és sobretot vegetariana. És un gran con-sumidor de glans, fages, castanyes, baies, arrels, bulbs, fruita, patates, cereals cultivats com blat i blat de moro, etc. Però  també  li agrada la carn i aprofita petits vertebrats com amfibis, rosegadors (ratolins, talpons, talps…), conills acabats de néixer, invertebrats (cucs, insectes, bivalves, cargols), ous d’ocells que fan el niu a terra (gallinàcies, ocells que nidifiquen en platges i aiguamolls etc.), carronya, etc. Al llarg de l’any la proporció  entre aquests aliments és desigual, però  en anys on els fruits del bosc són escassos, degut, per exemple, a secades, el senglar fa més destrosses als conreus. Un element fonamental a la dieta del senglar és l’aigua, perquè  gran part de l’aliment que ingereix és sec, com el cas de les glans.

   Els senglars solen agrupar-se en ramats formats per una o més femelles i la seva descendència. En la seva descendència s’hi poden arribar a barrejar fins a tres generacions: els garrins, els joves de pelatge vermellós i subadults joves. Cada ramat fàcilment pot arribar a tenir més de 20 porcs. Tot ramat pot tenir més d’una femella adulta, però  n’hi ha una que el lidera. Les femelles adultes només abandonaran el ramat uns pocs dies per parir. Els mascles adults, que són polígams, es mantenen bastant al marge del ramat i s’hi ajunten, sobretot, per fecundar les femelles. Als ramats no hi ha mascles batuts, doncs són foragitats pel mascle adult i per les altres femelles, que no els volen al ramat. Això  evita la consanguinitat dins del ramat.

   Malgrat que les imatges que acostumem a veure de senglars són preses de dia, ja que fotografiar-los en la foscor és difícil i laboriós, aquests animals son bàsicament nocturns i crepusculars, tot i que en zones on no són caçats també  poden ser diürns. A canvi de no deixar-se veure fàcilment, el senglar, al ser un animal gros, deixa constància fefaent de la seva activitat. El territori d’un senglar és resseguit per corriols que connecten les diferents àrees on desenvolupa les seves activitats vitals: dormir, menjar, banyar-se, refugiar-se, etc.

   La mortalitat del senglar per causes naturals és important els 2 primers anys de vida. Malgrat això, quan és més gran, el senglar, mercès a la seva gran resistència i versatilitat, és un animal amb poques causes naturals de mort. Amb els seus depredadors pràcticament extingits a Catalunya, l’únic depredador que s’enfronta a un senglar adult és l’home. Rarament trobarem senglars de 6 o més anys, la gran majoria no passa dels 2 anys per efecte de la cacera. En absència de cacera poden arribar a viure fins i tot més de 20 anys. Actualment la cacera té l’efecte beneficiós en controlar el nombre de senglars, quan aquests han de conviure amb el pagès, doncs poden malmetre de manera considerable algunes collites.

senglar bany fang ichn iec cat bages
Fig. nº 11 Senglar fent un bany de fang. Font: ichn.iec.cat/bages

   A molts llocs, com a Catalunya, el senglar es caça per batuda. Un grup de caçadors, habitualment amb gossos, bat la zona per on anteriorment s’ha vist el senglar o se n’han detectat els seus rastres (petjades recents, etc.). Aquests espanten el senglar que fuig, sovint seguint els camins per on es mou habitualment. Els altres caçadors estan distribuïts en passos estratègics on els sigui fàcil disparar els senglars quan fugen. El senglar també es pot caçar a l’aguait, esperant-lo als llocs que freqüenta. La seva cacera sol anar des de mitjans d’octubre fins a mitjans de febrer, just abans que les truges comencin a parir.

    El zel de les truges, que ja són fèrtils als 8 mesos de vida, es produeix a la tardor i l’hivern, generalment de mitjans d’octubre a mitjans de febrer, depenent de les zones. Durant el període de zel, els mascles competiran per les femelles amb baralles entre ells i deixant marques olfactives i visuals per mostrar la seva força. A vegades, sobretot si aliments com les glans són abundants, algunes truges poden tenir dos períodes de zel: un d’avançat a la tardor (setembre i octubre) i un altre a la primavera (maig). La gestació dura 4 mesos i, en néixer, els garrins pesen menys d’1 Kg. Per terme mig, de cada part neixen entre 5 i 6 garrins. La truja té 5 parells de mames. Quan els garrins neixen ja són plenament actius, però s’estaran entorn d’una setmana en un jaç amb la seva mare i després s’incorporaran al grup. L’alletament dura 3 o 4 mesos, però als 20 dies d’haver nascut, els garrins comencen a menjar també  vegetals. Una truja no dubtarà  a atacar qualsevol animal, inclòs l’home, que pugui fer mal als garrins. Aquesta, juntament amb animals perseguits, acorralats o malferits, són les situacions en les quals el senglar pot ser perillós per l’home. En qualsevol altra circumstància serà  sempre un animal molt espantadís i discret.

   Tot i que el senglar pugui esdevenir un problema per a l’home (collites malmeses, accidents de trànsit etc.), aquest animal ens genera una gran admiració.. A banda de ser un animal sorprenent, és l’únic dels grans mamífers comú als nostres boscos. (2)

Article original, amb més imatges: https://ichn.iec.cat/Bages/index/index.htm

Més imatges (4):

https://www.ornitho.cat/index.php?m_id=7&&author=0&species=320&frmPage=all&sp_tg=3

teixó volumeone org
Fig. nº 12. Teixó  Meles meles.   Font: volumeone.org

TEIXÓ. Meles meles. Toixó. Astur.: melandru, melón o tesugu. Basc: Azkonar arrunt. Cast.: Tejón, Tasugo. De.: Europäischer Dachs. En.: European badger. Esper.: Melo. Fr.: Blaireau européen. Gal.: Teixugo.  Occ.: Tais. Suomi:Mäyrä.

   El teixó  o toixó  és un animal prudent, de costums crepusculars i nocturns, que passa el dia a la teixonera on viu normalment en grups familiars. Les teixoneres arriben a ser excavacions notables, constituïdes per un entramat de galeries amb una cambra principal. L’hàbitat del teixó  és variat, amb preferència pels boscos amb conreus propers i un únic requisit: l’existència de talussos de terra en llocs amagats i tranquils on poder excavar el cau. No és gens freqüent veure un toixó, però  en canvi sí que podem trobar amb una relativa facilitat les entrades o les piles de terra al voltant dels seus caus, les teixoneres, i sobretot les seves característiques petjades llargues i amb les marques de cinc ungles, quatre d’elles arrenglerades al davant. El toixó  diposita els excrements en un clotet que prèviament ha excavat amb les seves fortes urpes, però, a diferència del que fan els gats, després no els colga amb terra.

  • petjada teixó ichn iec cat bages
    Fig. nº 13 Petjada de teixó. Font: ichc.iec.cat/bages

    No creiem que aquesta manera d’actuar, deixant la feina a mig fer, representi cap avantatge per a l’animal, però  potser és la reminiscència d’un passat evolutiu en què  sí que tva les femtes per passar més desapercebut. Tot i que pertany a l’ordre dels carnívors, el toixó  és un mamífer omnívor que té  un paper important en la dispersió  de llavors que formen part de fruits carnosos. (2)

Més imatges (4):

https://www.ornitho.cat/index.php?m_id=7&&author=0&species=320&frmPage=all&sp_tg=3

Pipistrellus pipistrellus macaubiodiversity org.jpg
Fig. nº 14 Ratpenat comú, Pipistrellus pipistrellus.  Font: macaubiodiversity. org

RATPENAT. Ordre: Quiròpters. Rata pinyada, Muricec, Volicec (Pallars). (10) Arag.: Afogacandils, Apagacandils, Ventaderas, Moriciegos, Morcielago. Astur.: Esperteyu. Cast.: Murciélago. De.: Fledertiere. Eng.: Bat. Fr.: Chauves-souris. Esper.: Vespertoj. Eus.: Saguzarrak, Gau-enarak. Gal.: Morcego. Occ.: Ratapenada. Suomi: Lepakot.

   Els quiròpters són unes 1.100 espècies, de les quals 29 viuen a Catalunya. Segons un estudi que s’enllaça al final (11), la Pipistrella sp. és la més comuna al Montseny, i ha estat la fotografia triada a la fig. nº 14.

   El rat penat comú  o rata pinyada pipistrel·la (Pipistrellus pipistrellus), a més de ser freqüent i fàcil d’observar en vol a les àrees humanitzades. (…) Són característics el color castany fosc del seu pelatge, el cinquè  dit d’una longitud màxima de 40 mm, la primera dent incisa bífida i les orelles relativament curtes i arrodonides amb un tragus fins a 1/3 de l’alçada total de l’orella. Aquestes característiques són impossibles de distingir sense un examen anatòmic meticulós. Per això, les poblacions de les diferents espècies de Pipistrellus, morfològicament molt semblants entre elles, es confonen fins per a l’observador més avesat. La rata pinyada pipistrel·la sol veure’s volar els vespres d’estiu, sobretot al voltant dels fanals a la recerca i captura de mosquits. Té  un vol amb batecs ràpids d’ales. De dia s’amaga a les escletxes de les roques o de les construccions, sota les teules, dins de forats d’arbres o a l’interior de golfes tranquil·les, cases abandonades o coves. A l’estiu les femelles s’agrupen en colònies de cria. La rata pinyada pipistrel·la sembla ser una de les espècies que roman en hibernada durant un període més curt. El seu port típic en repòs és el que veiem a la foto, estès amb peus i mans a terra i amb les ales plegades. (2).

   Tots els ratpenats que viuen a latituds superiors a 38°N i 40°S (fig. nº 15) són insectívors. Els ratpenats que viuen a les zones temperades pateixen a l’hivern, no només pel fred que els afecta sinó  també  per la mort de les seves preses (principalment insectes). La majoria no emigren, de manera que dormen fins a la primavera. La hibernació  és més llarga com més a prop estiguin del cercle polar (les més extremes duren fins a sis mesos,  mentre que

latitud britannica com.jpg
Fig. nº 15 Les latituds al  globus terraqüi. Font: britannica.com

les més suaus són curtes i intermitents). Els ratpenats poden resultar útils com a agents de control biològic, reduint o limitant el creixe-ment de les poblacions d’insectes o altres artrò-podes que altrament esdevindrien una plaga. D’aquesta manera, els ratpenats protegeixen indirectament els humans i altres animals de malalties transmeses per insectes i eviten que un creixement descontrolat dels insectes posi en perill les collites vegetals. Tot i que no trobà proves que contribueixin de manera decisiva al control de plagues, un estudi de la Universitat de Cornell recomanà  als agricultors que intentin augmentar les poblacions locals de ratpenats i orenetes entre maig i juliol, que és quan més efecte poden tenir sobre les poblacions d’insectes. Un altre estudi publicat el 2008 a la revista Science revelà  que els ratpenats eren més eficients que els ocells en tasques de control biològic: les plantes a les quals no es deixava accedir els ocells tenien un 65% més d’artròpodes que les plantes control, mentre que les plantes a les quals no es deixava accedir els ratpenats en tenien un 153% més. Segons aquest estudi, els ratpenats també  protegeixen en certa mesura les plantes dels animals herbívors (3).

(10) En alguns indrets del bloc occidental del domini lingüístic català  es diu muricec (també  musserec o burissec), una paraula que ve del llatí mure-caecu, mūs-mūris, ‘rata’, i caecus, ‘cec’. De fet, en castellà es diu murciélago (o murciégalo), i té  la mateixa etimologia: mur, ‘rata’, i caeculus, ‘cegueta’. Una denominació  impròpia, perquè  aquest mamífer no és cec del tot. En d’altres indrets, com per exemple en el dialecte central i a les Balears, en diuen ratapinyada (escrit tot junt) o ratpenat (escrit també tot junt). També ve del llatí pinnatus o pennata, que vol dir ‘proveït de plomes’ i, per ampliació del seu significat, ‘alat’.
Així, per designar aquest animaló, els uns es van decantar per rata cega i els altres per rata amb ales, dues denominacions ben poètiques si tenim en compte que és una bestiola poc agraciada.
Altres paraules sinònimes són esmoriac, esmuriac, muriac, que es diu cap a Vic, Tremp…, esvoliac, voliac (deformació  de muricec, per analogia de volar), que es diu cap a la Seu d’Urgell, Sort, Organyà… i volicec (de muricec per analogia de volar), que es diu a les Borges Blanques. De fet el meu pare, que era del Soleràs, quan se’ns adreçava afectuosament, ens deia volicecs.
Totes aquestes variants les trobem documentades al diccionari d’Alcover Moll.

Els ratpenats de Catalunya (29 espècies)

Enllaç >

FONTS:

  1. Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya   sioc.cat
  2. Institució  Catalana d’Història Natural   ichn.iec.cat
  3. wikipèdia
  4. ornitho.cat
  5. The internet bird collection hbw.com
  6. Com que el traductor català-aranès de la Generalitat no rutlla, he emprat el francès-occità:. L’aranès és una variant del Gascó, una subvariant de l’occità., que s’agrupa en tres blocs: nord, meridional i aquitano-pirinenc o gascó.. http://www.panoccitan.org/diccionari.aspx
  7. rosespedia.cat
  8. Original: Grupo de Biologia Alicantina. Traduït i adaptat de la llengua castellana.http://grubial.blogspot.com/2011/05/ladron-de-frutos.html
  9. Museu de Ciències Naturals de Barcelona http://www.blogmuseuciencies.org/2011/01/la-rata-cellarda/
  10. Engrunes de llengua. https://olgapreixens.wordpress.com/2014/05/12/muricec-ratapinyada-o-ratpenat/
  11.  Flaquer, C., Torre, I., Arrizabalaga, A. 2005. Inventari de la fauna quireptològica del Parc Natural del Montseny com a eina de gestió  del territori. https://tinyurl.com/y7boxeyq

     

PER SABER-NE MÉS:

   Es poden aconseguir amb el servei de préstec de la biblioteca Ferràn Soldevila, de Santa Maria de Palautordera.

-Serrano, S. Cicuèndez, J.J. Guía de las huellas, marcas y señales de los animales ibéricos.

https://tinyurl.com/y9tllaqv

-Hume, Rob. Guía de campo de las aves de España y de Europa.

https://tinyurl.com/yc3g2tj2

-Vigo, Marta. Guia dels mamífers terrestres de Catalunya.

https://tinyurl.com/y8ytk8kt

VIDEOS.

Gamarús  https://www.youtube.com/watch?v=G03JOVyWUCA

Mussol comú   https://www.youtube.com/watch?v=HIdIWzyrTog

Xot  https://www.youtube.com/watch?v=SRDQfHlb8Lo

Òliba  https://www.youtube.com/watch?v=v_LhGoHN0m8

Rata cellarda  https://www.youtube.com/watch?v=7KEh86_1kq4

Ratolí de bosc   https://www.youtube.com/watch?v=PGFGaHA9fxg

Guineu  https://www.youtube.com/watch?v=BhxIxR5zASM

Senglar  https://www.youtube.com/watch?v=x3bt8W3NQ9M

Teixó  https://www.youtube.com/watch?v=6BPbG51EpUY

Ratpenat. Femella i cria de ratpenat de ferradura, Rhinolophus sp.

https://www.youtube.com/watch?v=5oDlYERROMM

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s