Deu poemes del Montseny

   Aquesta és una tria dels poemes més antics que han estat trobats referits a aquest massís.  La tria ha sortit de diverses pàgines web, car no hi ha una relació completa de poesia a aquí dedicada -o no s’ha sabut trobar- i tot i així els autors triats són dels més coneguts a casa nostra.

   La pensada sorgí de la remembrança del poema de Guerau de Liost, i de l’existència passada de dos punts d’extracció d’ametistes que aviat foren abandonats per la migradesa dels resultats. De les ametistes del Montseny se’n dirà més en un altre entrada del blog.

 

La veu del Montseny

No és gaire obirador damunt lo mapa
mon estimat poblet de Folgueroles;
son nom és una titlla
al peu del nom de les ciutats superbes,
però  Déu l’ha posat entre les dues
muntanyes capitals de nostra terra,
com bri d’herba entre enormes mil·liaris.
És un pal de telègraf a on toca
l’elèctrica corrent, que d’un a l’altre
envia la bonança riallera
o el temporal que udola com un monstre.

Una tarda d’estiu los negres núvols
s’encastellaven en sos fronts altívols,
com les idees en lo front de l’home
que de passions indòmites és presa.
Los trons sotraquejaven en l’altura;
al formiguer corrien les formigues,
al mas los masiaires;
del camp d’a on los segadors fugien
ne venia fortor de polseguera.
La xafogor feia doblar los braços,
i sobre el pit feixuga
feia abaixar l’enterbolida testa.
Jo no recordo si despert o en somnis
sentí dels dos gegants l’aspre llenguatge:

Deia Puigmal: -Amic Montseny, no et sembla
que minva la nissaga catalana?
Un dia, no cabent en la planície,
a viure se’n pujava en les altures:
en cada clot bullia algun vilatge,
en cada peu de roca una masia.
Eren les serres formidables ruscos
a on brescada un poble gran i sobri.
Avui pertot arreu se veuen runes,
sols lo vent interromp l’etern silenci
que umple totes les conques pirenaiques.-

-No minva, no -lo vell Montseny respon-li-,
sols minven, ai!, sa fe i sa força hercúlea.
La gent qui davallà  d’aqueixes cimes
ara s’engolfa en la ciutat ja plena,
i en los estanys les aigües se corrompen
i en lo buirac les fletxes se rovellen.-

Puigmal diu amb veu aspra: – Si no minva,
doncs què  s’és fet lo regne de don Jaume?
Doncs què  s’és fet lo Rosselló  granívol,
que la Cerdanya en dues migpartia?
Més sortosa la túnica inconsútil
de Jesucrist fou a la sort jugada!
Què  es féu la voladúria de ses glòries,
i què es faran ses lleis i son llenguatge?
Roures que tenen ja en la vella soca
la feixuga destral del centralisme?
Oh, Déu! La raça catalana és morta!

–Què  dius?- Montseny respon-. Mai fou tan viva,
però  ses mans no branden ja lo glavi
sedent de sang, ni l’homicida llança,
sinó  les eines del treball feixugues,
lo timó  de la nau i el de la rella.
Mai tanta vinya engarlandà  amb ses toies
sos puigs assolellats, ni tantes messes
amb llenç  d’or abrigaren la planura.
Mai a sos  ports volaren tants navilis
com orenetes a son niu portant-li
presents de tots los regnes de la terra.
Jamai, jamai sos Jocs Florals sentiren
de trobadors novells tanta cantúria!

Mentre els aucells refilen en sa brosta,
mentres de flors i fruita s’enjoiella,
no és mort encara l’arbre de la pàtria.
Si dorm a la seva ombra alguna tribu,
en lloc de fer-li de fiscal, ajuda’m
de tos torbs amb la veu a despertar-la.-

Llavors a un tro respon un tro feréstec
que ressona set voltes per los núvols,
los cims i l’aiguavés i la planicie
sotraquejant amb aspre terratrèmol.
Jo em deixondí, i a ma estimada pàtria
la sang vaig oferir, l’arpa i la vida,
clavant mon front a terra, de vergonya
de sols tenir per ella un gra d’arena.

Folgueroles, estiuada de 1888

Verdaguer, Jacint
« La veu del Montseny»  dins Pàtria . TO III. Barcelona, 2005 Proa. p.  1228-1230

Turó Home 20març2.jpg
Fig. nº 1 El Turó de l’Home, la vesprada del 20 de març de 2018. Imatge: F. Fulquet

Matagalls (fragment)

Jo vaig pujar-hi de bon matí,

l’herbada tendra del llarg camí

brollava perles de la rosada;

quan les tocava festiu el sol

en l’avetosa el rossinyol

ses canticeles en començava.

 

Fent giragonses, i el mal content,

per la clotada fresós torrent

sentir-me feia sa cançó  eterna;

mai de la vida podré  oblidar

la matinada que vaig passar

trepant molsoses i altives penyes

 

a l’aspra cima de Matagalls

vaig arribar-me quan les dos valls

eren envoltades per la boirina;

el cor em saltava quan obirí

oberts els braços rebent-me a mi,

la creu sagrada que el lloc vigila.

 

Busquets i Punset, Antón

Flors del Montseny

Matagalls aplec 2016 montseny cat.jpg
Fig. nº 2 Aplec del Matagalls, 2016. Imatge: montseny.cat

Del Montseny

Aquell encantament de cap al tard

(allà  en els plans més alts,

al peu dels cims augustes

del color esmortuït de l’hora baixa)

me reprèn i em redona

la tristesa feconda.

Ai! Altes soletats, que en sou de dolces

amb els herbatges verds

on canta l’esquellot de la ramada,

i el bosc silenciós

i la masia lassa!…

Després ja hi anirem a la masia;

mes, ara els cims davant descolorint-se,

i al costat l’amic febrós

que en la gran quietud de l’hora baixa

me parla amb la veu velada

per una febre divina.

Passa una àliga al cel

que sembla que amb son vol l’espai s’eixampla,

i tot resta més buit i més quiet

quan s’ha perdut enllà. La fosca avança.

A davant i al peu dels cims

hi ha una casa abandonada;

entra la fosca per la porta oberta

i sols troba el silenci

arrupit pels racons de les estades,

i al bell mig del corral,

i al peu de les escales,

fins en la llar del foc

Déu meu!, allí el silenci.

En la llar, on he vist tantes vegades

enfeinada ajupir-se

amb gran humilitat, mes no sens gràcia,

la bona dona, que el marit la mira

fent saltar en els genolls el nen d’ulls grossos,

encantats en el foc que els il·lumina,

mentres el calderó  ronca en les flames!

En la llar la tenebra i el silenci!

Déu meu! Anem, anem a la masia:

encar hi serem a temps pel retorn de les ramades

que belen amb cent bels:

les esquenes ondulen, i per sobre

regna el vailet, que ens dirà  el nom de totes,

adornant cada nom amb forta rialla.

Aquella veu grave i sonora

del nin de les muntanyes!

Anem a la masia:

encar serem a temps que la donzella

canti a la porta al darrer raig del dia

que fa vermell son llavi…

 

Maragall i Gorina, Joan

Poesies, 1895

llac Santa Fe travelzoo com.jpg
Fig. nº 3 El llac de Santa Fe. Imatge:  travelzoo.com

Avets i faigs

Gòtics semblant el faig, l’avet,

puja, segur, l’avet ombriu,

rígid de fulles, d’aire fred,

car és d’un gòtic primitiu.

 

Amb son fullatge trèmul, net,

ben altrament, el faig somriu,

més joguinós que massa dret,

car és d’un gòtic renadiu.

 

L’avet és gòtic com el faig.

Són les agulles del bagueny

on de la llum es trenca el raig.

 

Són les agulles sobiranes

que, en les altures del Montseny,

del vent concerten les campanes.

 

Guerau de Liost.

La muntanya d’ametistes (1908, 1933)

Fageda MOntseny escapadarural com.jpg
Fig. nº 4 Fageda del Montseny. Imatge: escapadarural.com

Muntanya d’amatistes

Apoteòsic, d’enroscades trompes

soni l’esclat imperial. Un jorn

set lapidaris, traficants de pompes,

la cuita violaren de ton forn.

 

I prodigares -camperola festa-

no pas de ginebrons l’opal espars

ni el topazi florit de la ginesta,

sinó  violes en cristall de quars.

 

Avui, sorruda, ta dolor consagra

d’exhausta mina l’oblidat renom.

I encara sotges amb la testa magra

 

el responsori de les boires tristes

que sots avall s’agemoleixen com

un enderroc de noves amatistes.

Guerau de Liost

La muntanya  d’ametistes (1908, 1933)

Ametista stileolistico it.jpg
Fig. nº 5 Ametista. Imatge: stileolistico.it

Sant Segimon del Montseny

Com una roca massissa,

pel camí del Matagalls,

entre clapes de bardissa

i cingles i xaragalls,

 

vostra ermita encimbellada

s’arrela dintre d’un greny.

Sou un sant d’anomenada,

sant Segimon del Montseny.

 

El sol us daura l’ermita

d’ençà que surt fins que es pon.

Una ramada infinita

d’estrelles us vetlla el son.

 

En el relleix solitari,

entremig del rocatam,

fa segles sentiu pujar-hi

l’esgarip de la feram,

 

el vol d’un tudó  que passa

i s’ajoca en aquest cim,

l’esquerp senglar que s’ajaça

o s’esmuny d’un pastorim,

 

el vent que rebat amb fúria

el faig i el bedoll d’argent,

el tro llarg de la boscúria

i el cascadeig del torrent.

 

I quan ve la primavera

i vostra ermita s’ha obert,

se us enjoia la cinglera

amb fines boires de verd,

 

i ginestars que decanten

torrents d’or pels margerols,

i sentiu els goigs que us canten

dia i nit els rossinyols.

 

I ve l’estiu, amb una aura

tan fresca que endolça el cor,

i la carena se us daura

d’una gran calitja d’or.

 

I la tardor transfigura

els verds que us portava el maig

en paisatges on fulgura

l’aram d’alba i l’or del faig.

 

I arriba la fosca pia;

a l’hivern, quan neva i plou,

hi teniu per companyia

els reietons i els ulls de bou.

 

Sant Segimon, flor boscana

brostada ran del cel blau:

si calla vostra campana

sentiu les de Viladrau.

 

Vostra ermita encimbellada

s’arrela dintre del greny.

Sou un sant d’anomenada

sant Segimon del Montseny.

 

Graugés i Camprodón, Felip

Obra poètica completa.

aplec-sant-segimon viladrau cat.jpg
Fig. nº 6 Sant Segimon, durant l’aplec anual. Imatge: viladrau.cat

Vila del Montseny    

Sojorn humit de prats i de comelles

de pins i de pollancres i d’albons,

lleganys de boira, fines penjarelles

de les muntanyes pàl·lides del fons.

 

Sojorn humit, on veig florir tot d’una

entre garriga i gleves de rovell,

el paller d’or de la masia bruna

i el teuladí de campanar vermell.

 

Temps era temps que en la dolçor somorta

d’aquesta vila d’aigua i pietat,

passejava mon ànima retorta

i adormia mon cor enamorat.

 

Ara no sento aquella lleu fadiga,

ni tinc als ulls la fonda lluïssor.

Ara no hi és aquella dolça amiga

que semblava l’estrella del pastor.

 

Adéu-siau, oh vila engarlandada

amb flors d’amor, que recollí l’atzar!

Ara sou tota muda i despullada,

ara ja no m’aconhorteu l’esguard.

 

Ara el cos meu adolorit descuida

dins de les herbes l’ànima que mor…

Ara que sou com una entranya buida,

on s’hi passeja l’ombra del record!

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

 

 

Lermita_de_Sant_Marçal_de_Montseny  1920mdc csuc cat.jpg
Fig. nº 7 Sant Marçal, 1920.  Imatge: Centre Excursionista de Catalunya.

Noia russa al Montseny

Vestit florit, cara bruna i salvatge:

el teu perfum feréstec de l’estepa i del vent

omple aquestes garrigues i el caminet rellent

i el núvol que viatja.

 

Vestit de margarides i d’estrelles de mar:

entremig de les flors ta brunesa traspua.

Clavellets de pastor tremolen a l’atzar,

vora la teva cama nua.

 

I et fonies, suau, en la pau del paisatge,

els ulls grisos de somnis i del gust de morir;

o fugies, rient, pel camí —

rossinyol trist i tórtora salvatge.

Manent, Marià

Obra poètica, 1956

roc ramón santa fe todocoleccion com.jpg
Fig. nº 8 La carretera que mena a Santa Fe, data desconeguda. Imatge: todocoleccion.com

L’aire del Montseny

He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l’aigua, el prat,
l’aire, l’aire del Montseny.

Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l’home, el ramat,
l’aire, l’aire del Montseny.

Tot és pur, dolç  i ferreny
i fort com l’eternitat:
silenci, pau i combat,
l’aire, l’aire del Montseny.

Ribot i Sunyer, Pere

esglèsia-sant-martí- riellsiviabrea cat.jpg
Fig. nº 9 Esglèsia de Sant Martí de Riells. Imatge: riellsiviabrea.cat

Oda al Montseny

Per collpregons i malataups,

sots de ricrós i pladelgorns

i altres bells noms mig cecs com taups,

l’esperit ronda tots els jorns

d’aquell poeta, alquimista pur,

que va cridant al seu conjur

mig d’ironia i pietat

pedres, ocells, mates i llums,

boires, clotades, masos, fums,

i fa de tot un joc nacrat

o un gran topazi cisellat.

Feliç  de tu, Muntanya; tens

entre els poetes tants parents

que en esperit t’han visitat,

que, deseixint-te de la carn

ni que et matés algun cadarn,

t’has merescut l’eternitat.

 

Junyent i Rafart, Josep

Herbari i lepidopterologia

presa montseny raco cat.jpg
Fig. nº 10 Imatge: raco.cat

Per saber-ne més.

 

Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

https://tinyurl.com/y7fo9974

 

Mossèn Pere Ribot

https://www.ara.cat/premium/arbre-mes-del-Montseny_0_1178282312.html

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s